El futbolista que mai jugà un partit.

Carlos Henrique Raposo, la còmica història del major estafador en el món del futbol

No ser futbolista no li va impedir jugar -i cobrar- en l'èlit del futbol sud-americà durant quasi dues dècades. Com ho va fer, és tota una història.

És possible arribar a fer carrera en el món del futbol, sense ser futbolista, sense jugar cap partit, i a més cobrant per açò? Sí. Per difícil que semble, sí. Aquesta és la surrealista i quasi còmica història d'un jove brasiler que a través del seu do de gents -i d'una capacitat enginyosa per a resoldre situacions compromeses- va arribar a 'jugar' durant quasi 20 anys en l'èlit del futbol brasiler, mexicà i francès. Encara que jugar, allò es diu jugar, més bé poc...

El cas és que Carlos Henrique Raposo (Rio de Janeiro, 1963) tenia un do, i no era precisament el de la pilota. Sabia portar-se de meravella amb qui calia portar-se de meravella. I així, van començar les seues relacions d'amistat amb futbolistes que aleshores –parlem dels anys 80- estaven en el més alt del futbol brasiler.

Sobretot en les discoteques, eixe terreny tan habitual quasi com la gespa per als futbolistes carioques, era quan duia a terme la seua jugada. Convèncer a algun dels seus amics –es parla de Ricardo Rocha, Edmundo, Renato Gaúcho, Romario, Branco, Bebeto, Carlos Alberto Torres…entre molts uns altres- que havien d'incloure-li en el seu fitxatge per al nou equip. Perquè estava segur que podia jugar, i perquè a més s'anava a preocupar que al futbolista en qüestió no li faltara de res. A açò ajudava, clar, un físic atlètic –similar, expliquen, al de Beckenbauer, i d'ací el seu àlies de Kaiser- i que evitava sospites de primeres.


El seu primer contracte professional va ser en 1986, en el Botafogo. Tot, gràcies a Maurici, amb qui havia creat una amistat en la infància, i que s'havia convertit en un ídol en el club. El resum d'Henrique: zero partits jugats. "Feia algun moviment rar en l'entrenament, em tocava la cuixa, i em quedava 20 dies en el departament mèdic. En eixa època no existia la ressonància magnètica. Quan els dies passaven, tenia un dentista amic que em donava un certificat que tenia algun problema. I així, passaven els mesos", explica.

Per açò, malgrat no jugar, no va tenir cap problema a signar la temporada següent pel Flamengo. Ací tenia un altre gran amic, Renato Gaúcho. El que fóra jugador de la Roma i de la selecció brasilera entre uns altres, i ara entrenador, relata així la seua relació amb Henrique. "Sé que *Kaiser era un enemic de la pilota. En l'entrenament acordava amb un col·lega que li colpejara, per a així marxar-se a la infermeria". També zero minuts en el Flamengo.

Per a contribuir a la seua fama, afirmen en el Flamengo que arribava a alguns entrenaments amb un enorme telèfon mòbil –que llavors significava gran status social-, i feia com que parlava en anglès, afirmant que eren clubs europeus interessats en el seu fitxatge. Els seus companys i cos tècnic li creien, fins que un doctor que havia viscut a Anglaterra li va entendre, i va explicar que la conversa no tenia cap sentit. Li van preguntar, i van descobrir que el telèfon era en realitat un joguet.

Cal tenir en compte que en aquella època, la informació no era tan accessible com avui. No hi havia webs on llegir sobre el futbolista; no hi havia vídeos per a veure les seues suposades qualitats… Bastava amb que existira algun article al seu favor per a confirmar tota la xerrameca. I açò Henrique també ho dominava.

"Tinc facilitat a fer amistats. A molts periodistes de la meua època els queia bé, perquè mai vaig tractar malament a ningú". Algun regal, o alguna informació interna, també ajudaven. La premsa corresponia amb articles parlant del "gran futbolista".

Així, a l'any següent, no content amb enganyar a Brasil, es va marxar a Mèxic. Al Pobla. Uns mesos, zero minuts, i rumb a Estats Units. El PasO era la seua següent destinació. Tampoc arribaria a trepitjar la gespa. "Jo signava el contracte de risc, el més curt, normalment d'uns mesos. Rebia les cosines del contracte, i em quedava allí durant aqueix període".

En 1989 torna a Brasil. Al Bangú. I ací viurà una de les anècdotes –per cridar-ho d'alguna manera- que millor li defineixen. Desbordat per la situació, el seu entrenador va decidir convocar-ho. En la segona meitat li mana fer exercicis d'escalfament, i Henrique, davant la possibilitat de saltar al terreny de joc, li les enginya: es baralla amb un afeccionat de l'equipe rival en la banda, i és expulsat.

Quan tots arriben al vestuari, abans que el seu entrenador, enfuriat, poguera esbroncar-li, es dirigeix a ell i li explica: "Déu em va donar un pare i després me'l va llevar. Ara que Déu m'ha donat un segon pare –referint-se al tècnic- no deixaré que cap seguidor li insulte". L'entrenador li va fer una besada en el front, i li va renovar per sis mesos més.

Un altre dels seus grans amics va ser el defensa Ricardo Rocha. "És un gran amic, una excel·lent persona. Però no sabia jugar ni a les cartes. Tenia un problema amb la pilota. Mai ho vaig veure jugar en cap equip. T'explica històries de partits, però mai va jugar un diumenge a les quatre de la vesprada en Maracaná, estic segur", comenta el que anara jugador del Reial Madrid, que afig "en una disputa a major mentider, Pinotxo perdria amb Kaiser".

Darrere l'altre fugaç pas per Palmeiras i *Guaraní, Henrique, mitjançant un altre amic, recala en l'Ajaccio francés. En aquells anys un brasiler arribant a Europa era sinònim d'èxit, i la presentació que li havia preparat el club va sorprendre al futbolista. "L'estadi era xicotet, però estava ple d'afeccionats. Pensava que només havia de saltar a la gespa i saludar, però llavors vaig veure que hi havia moltes pilotes en el camp, i que hauríem d'entrenar. Em vaig posar nerviós, en el meu primer dia s'adonarien que no sabia jugar".

Però per a un home que portava anys enganyant a tots, açò només anava a ser un repte més. Un repte més que superat. "Vaig saltar al camp, i vaig començar a agafar totes eixes pilotes i xutar-les cap als aficionats. Al mateix temps saludava i em besava l'escut. Els afeccionats van embogir. I en la gespa ja no quedava ni una pilota". En un moment s'havia guanyat als seus seguidors, i com sempre sense haver jugat un minut.

Encara que assegura Henrique que va ser ací, en l'Ajaccio, on si va jugar de debò. Mai més de 20 minutos per partit, poques vegades en cada temporada en la qual va estar en el campionat francés. I d'ací, amb 39 anys, va penjar les botes.

En els seus quasi 20 anys de carrera, Kaiser va entrar molt poques vegades al camp de joc per a disputar un partit oficial. Mai a Brasil. En total, com ell mateix confessa, partits tindrà uns 20 o 30, com a molt. I en tots els partits eixia lesionat. Fins a en els entrenaments. "No em penedisc de res. Els clubs han enganyat i enganyen molt als futbolistes. Algun havia de venjar-se per tots ells", rasa Carlos Henrique *Raposo, un justicier, o el major *estafador en la història del futbol.

El Colpbol serà contingut obligatori en Educació Física.

La Generalitat Valenciana inclourà la modalitat esportiva del Colpbol en els continguts de l'assignatura d'Educació Física de tots els nivells educatius en el pròxim curs, segons va avançar ahir la consellera d'Educació, María José Català.

«Estem molt satisfets. Després de l'esment honorífic dels Premis Nacionals d'Innovació Educativa de 2011 est és un altre pas molt important, és un reconeixement en la nostra casa», va indicar Juanjo Bendicho, creador d'aquest esport, nascut fa ara 16 anys.

Aquesta disciplina autòctona es potenciarà a través de l'engegada del «Programa Colpbol» i serà introduït en tots els nivells educatius, des de primària fins a batxillerat. El projecte pretén dotar al professorat i els centres valencians de tots els recursos i instruments necessaris per a incloure el Colpbol com un nou contingut amb totes les garanties i facilitar i impulsar la seua participació en la Lliga de Colpbol.

Per a açò, i com explica el seu creador, el projecte s'ha conformat a partir de «quatre pilars». Així, s'han ideat diferents recursos didàctics per al professorat, on s'inclou el vídeo «El Colpbol, l'esport en clau educativa», així com una guia per als docents. També s'ha habilitat un nou espai web sobre aquesta pràctica i es realitzarà a partir de finals de gener de 2014 un Pla Específic de Formació sobre el mateix, és a dir, classes pràctiques per a acabar de donar les eines necessàries al professorat. Aquestes lliçons es faran per tot el territori, des de Vinaròs fins a Oriola. El quart pilar és la potenciació de la lliga.

«Esperem que s'aferme la competició, ja han passat més de 15.000 xiquets i xiquetes per aquesta lliga», va indicar Bendicho. «L'èxit del Colpbol i pel que suposem que va a continuar creixent com ho ha fet durant aquests 16 anys és que és un esport integrador. Tots els participants tenen la mateixa oportunitat d'èxit perquè és a un sol toc. En ser mixte hem aconseguit que siga la lliga amb més participació femenina», explica el creador.

La Generalitat ja va reconèixer de forma oficial el Colpbol com a esport, i els seus creadors no deixen de difondre-ho per tota Espanya. «Ens han cridat de Galícia, Andalusia, Castella-la Manxa,...», va concloure Bendicho.

L'esportivitat com a bandera.(18-11-2013)

En els temps que corren no és fàcil trobar exemples d'esportivitat. I és que quan en l'esport sols val guanyar, els vertaders valors esportius ja no tenen cabuda. A continuació podem vore 2 exemples d'esperit esportiu:

Una atleta de 17 anys ajuda al seu rival a arribar a la meta i acaba última la carrera de 3.200 metres

Esportivitat, noblesa i solidaritat. Així es podria resumir el gest generós de Meghan Vogel, una atleta de 17 anys i alumna de l'escola secundària West Liberty-Salem d'Ohio (EUA), que participava en una carrera de mig fons i va decidir ajudar a arribar a la meta a una rival, Cremen McMath, de la Arlington High School, que s'esvaïa pel cansament.

Com a conseqüència, Vogel, que el mateix dia havia guanyat la prova d'1.600 metres, va acabar en últim lloc la de 3.200, però s'ha convertit en la gran protagonista i està batent rècords de visites en Youtube. El gest de la jove atleta va arrancar l'aplaudiment i ovació espontanis del públic i la resta d'esportistes. Malgrat que aquest comportament podria haver suposat la desqualificació d'ambdues, els jutges van decidir no castigar-les, ja que en arribar en les posicions catorzena i quinzena (penúltima i última), la puntuació assolida era de zero punts i no afectava a la classificació general. "És un honor. Solament vaig pensar que estava fent el correcte i crec que uns altres hagueren fet el mateix. Ajudar-la a arribar a la meta va ser molt més gratificant que guanyar el campionat estatal”, va declarar al periòdic Daily News la protagonista d'aquest acte d'altruisme, que no va dubtar a col·locar el seu braç sobre el muscle del seu rival i pràcticament la va carregar fins a la meta. (FONT: 20minutos.es)

Ivan Fernández, tot cor.

El 2 de desembre, Iván Fernández Anaya, atleta de Vitòria de 24 anys, es va negar a guanyar el cross de Burlada, a Navarra. Quan anava segon, bastant distanciat del primer, en l'última recta de la carrera, va observar com el segur guanyador, el kenyà Abel Mutai (un medallista de bronze en els 3.000 metres obstacles dels Jocs de Londres) s'equivocava de línia de meta i es parava metres abans de la pancarta de meta. Iván Fernández li va alcançar, però en comptes d'aprofitar la situació per a accelerar i guanyar, es va quedar a la seua esquena i amb gestos i quasi espentant-li li va portar fins a la meta, deixant-li passar per davant i guanyar la carrera.
Iván Fernández segueix pensant que va fer el correcte. L'atleta africà podia haver perdut la carrera sinó arriba a ser pel bonic gest d'Iván. (FONT: runnes.es)